Lactarius Sanguifluus, més conegut per esclata-sang.
No en varem veure ni un! jajaja.
Ja ha passat es mini-pont de Tots Sants i toca fer memòria de sa sortideta de dissabte passat. Va tornar ser una excursió poc agraciada en quant a personal, domés els 4 "dragons" varem tornar partir però mos ho varem passar d'allò més bé. És vera que se coneix que no som tants com abans sobretot perque ara podem sentir els aucellets o, com a Sa Dragonera, el remor de la mar, tampoc hi ha tants de chistes, ni tantes porqueries per menjar jajaja però hem descobert una forma diferent d'anar a caminar mirant lo que ens envolta i escoltant sa natura a cada passa, som pocs però ho disfrutam.
Bé, dissabte haviem planetjat una excursió de mig exploració jeje resulta que en Pep i na Pepa ja hi havien anat però no exactament pes recorregut que mos platetjava un llibret, però bé, és una avantatge més d'anar-hi poca gent. Així que mos varem aixecar de bon dematí, panets i panades preparats i cap a Bunyola. Ses previsions des temps per aquests dies de vacances no eren gens bones, però pareixia que, maldament es sol no güaitava gens ni mica, no hauriem de menester els xubasqueros jeje. En arribar a Bunyola varem deixar es cotxo i varem començar a caminar seguint les indicacions de na Pepa que llegia es llibret com si no haguéssim sortit mai de ca nostra, si qualcú mos va sentir...aaai mumare. Menos mal que al instant ja enfilavem carrers més estrets i no hi havia casi ningú. Seguint ja en direcció a nes puig, deixam els carrers d'asfalt i començam a pujar per un carreronet empedrat que recordava als valldemossins incloses les rajoletes de Santa Catalina Thomàs. Curiosament sa darrera casa que varem deixar es deia Ca na Teresa, jajaja sa "madona" mos va voler convidar a cafè, justament -na Teresa nostra, no sa de sa casa- no havia pensat a dur ses claus jaja
Resulta que quan mos pensavem que ja haviem deixat enrera sa civilització mos varem trobar amb camins i xalets i fins i tot un grapat de cotxos i ja flastomavem perque pentura mos haguéssim pogut estalviar tota aquella pujada! bé, quan a la fi mos varem llevar sa sensació d'estar en mig d'un jardí de possessió foravilera, mos varem aturar a fer sa berenadeta.
Mos varem menjar unes bones panades de can Figasseca i es temps que els altres acabaven d'arreplegar, jo vaig anar a fer un poc d'exploració mem si en trobava cap de bolet... i no, per suposat que no vaig veure res, però, casi enfilat damunt una paret, hi havia un arbocer que feia molt bona cara i vaig sorprendre es personal amb un parell de fruits per postres jeje
Continuam amb sa ruta per un camí fàcil de caminar, en direcció nord i amb una pendent no massa forta però que mos va llevar es fred de bon de veres jeje. Ja anavem vegent els primers bolets que, evidentment, no teniem ni idea de què eren, però a vegades sa ignorància dóna sa felicitat i mira per on noltros passavem gust de veure aquells fongs extranys i colorits. I així anavem tots 4, més mirant ses voreres que envant però de sobte na Pepa s'atura, es llença en mig d'una mata i aconsegueix el premi d'una blaveta! bé sa veritat és que domés ella sap, o se pensa que sap, que és una blaveta jajaja per compensar, un poc més envant vaig veure dos que es semblaven molt als típics xampinyons i també varem decidir que eren uns coneguts per Sant Joan per "fortes" i això va ser tot lo que varem trobar en tot lo dia que, en teoria, coneixiem i que no mos arriscarem a menjar, per cert jeje
Gràcies al llibret que duiem per guia, varem seguir un petit desviament que mos dugué a un mirador ben curro des d'on es veia, entre d'altres coses, el puig de l'Honor. No haviem reparat que el mapa que teniem mos duia fins allà, tan enfora com pareixia.
Es camí continuava entre pins, alzines i garriga, i, a estones, es mesclava tant que no es veia ni una mica de cel entre les altes copes dels arbres i que deixaven entre ells un camí de fulles, terra humida sembrat de forns de calç, que ens varen sorprendre per lo nets i "sencers" que estan, casetes dels carboners d'un temps i qualque sitja. Un passatge de conte fins que varem arribar a sa carretera que puja a ses cases de Cas Garriguer on varem trobar un munt de cercadors, amb poca collita hem de dir. Continuant passant una tanca varem travessar un cami que estava envoltat d'arbocers que n'hi havia tants que domés hi faltava s'ós! però ja hi erem noltros a falta d'animalots, en varem menjar un bon grapat, no tant com per comprovar si en realitat ténen propietats etíliques però si per llevar sa gola de mitjan dematí. Sa veritat és que posaven un punt de colorit, entre flors i el vermell de les cireretes, en mig del verd homogeni del camí i el gris del cel.
Continuant pel camí, que havia tornat ben ample, varem arribar a un punt que mos va descolocar un poc, però entre un i s'altre varem intentar aclarir les indicacions i curiosament varem endevinar jeje se cert que ara ja ho sabrem per tota sa vida. Varem caminar amb es dubte uns 20 minuts fins que varem trobar el punt dels 3 camins que mos citava el llibret, i ja ho teniem ben clar. Seguint el cartellet varem arribar al cim del puig de l'Honor on podiem disfrutar d'una vista esplèndida de la badia de palma, llàstima que es dia estigués tant tapat sino haguessim fet una postal ben guapa.
Feia un bon aire allà dalt, és a dir que, després de discutir una estona on era Cabrera i on Eivissa, varem tornar per avall. A partir d'aquest moment tot va ser devallada fins a arribar als cotxos. Sa veritat és que lo que mos quedava per davant va ser casi una monotonia però pentura sa millor part del dia. El camí es tornava amagar al bosc d'alzines i regalimava entre sa Comuna i el puig de n'Eimeric dues roques de parets verticals que feien que el piular dels aucells ens acompanyas durant tota la davallada fins a ses cases des Garriguer, passant ja es migdia, on mos varem trobar un bon caramull de "domingueros" que feien sa torradeta, al·lots correguent, qualque ca i molta bauxa ciutadana que varem deixar enrera lo més aviat possible tornant al camí silenciós que haviem duit fins aleshores.
Veure tant de fum de torradeta i taules plenes, mos va fer pensar en dinar. Es temps que caminavem, pensavem si aquí o allà fins que mos varem aturar a una mica de paret esbucada que quedava de qualque caseta a la vora del camí. Després de fer les mil i una per retratar-mos, varem treure els panets i un potet de patè de pebres que feia una olor terrible jeje però el lloc ho valia tot. Entre rovegada i rovegada teniem temps d'admirar les alzines plenes d'herba de roca, el camí que es dibuixava com si sempre hagués estat aquí i que, un dia en el passat, fou el retirat lloc de feina per alguns homes, per ells, això que noltros disfrutavem efímerament, era s'oficina i el piular dels aucells, el seu telèfon.
Poc a poc el sol anava caiguent i el gris apagava la vitalitat de la natura i per noltros era hora de completar la nostra ruta. Varem continuar el pas, mos varem entretenir uns minuts mirant uns joves fent escalada a la vertical roca, fins a arribar a sa casa de sa cova que, per jo, va ser de lo pitjor del dia i ja domés mos quedava una llarga caminada fins a la carretera d'entrada a Bunyola i arribar al cotxo.
Var ser una sorpresa continua aquesta excursió ja que no mos esperavem un camí tan net per lo bonic que és, varem alternar muntanya i avenc, roca i bosc. També va ser un poc més llarga de lo esperat però en bon sentit, per jo, domés seria millorable si hi hagués qualque torrentet, però, tot i així, una meravella d'indret.
Vos esperam a sa pròxima!
Com a informació extra, vos avançaré que estic preparant un projecte que em fa molta ilusió i crec que en estar acabat...jajaja no cont res més! fins aviat!
Vic
(picau a la imatge per accedir a s'àlbum)
POSITIUS:-Víctor: Vaig trobar es primer arbocer i dos xampinyons! olee! jeje
NEGATIUS:-Pep: San Salvador estaba donde yo decía!
-Pepa i Teresa: vareu xerrar tot el sant dia! allò no era caminar, vareu fer solc!
Fins a sa pròximaaa!
Vic :)
