Dissabte passat, a la fi, varem sortir a caminar un poc. Eren les 7.30 del dematí quan me va sonar es telèfon, era mumare i si no fos per ella per mi encara dormiriem na Teresa i jo...aix ses noves tecnologies a vegades fallen! Varem partir un poc tard mentre que en Miquel i n'Antònia (darrer fixatge) ja havien partit cap a Alaró des de Manacor. Quan erem a Inca en Pep va decidir que era necessari fer un pit-stop a sa benzinera i, un poc a causa d'això, després varem fer una estona de ruta turística alternativa...ai ai. Bé a la fi varem aconseguir arribar a Alaró on mos varem juntar a la parella que ja mos esperava i mos relatava es siniestro de dues madones jajaja
Bé, aquesta excursió era d'exploració, és a dir, que els guies habituals no l'havien fet mai, com sa darrera, així que sa primera expedició que varem haver de fer va ser per trobar es punt de partida per dins Alaró. Va ser un poc un trui a lo primer però ho varem aconseguir gràcies a que no varem trobar més "pous de pedra", eh mumare? ji ji
Després de deixar els cotxos, mos posam a caminar.
Es dia se presentava esplèndit, estava pràcticament despejat i es sol mos entregava un somriure típic d'un dia de primavera, maldament sa fresca encara mos recordava que no hem acabat Febrer. Un poc després ja haviem arribat al barri de "Els Damunts" i ja enfilavem el camí que marcava l'inici de la nostra ruta. El camí, de tot d'una ja tenia una petita inclinació que en Miquel mos va saber calcular amb el seu ull algebràic, cosa que seria una constant durant tot el dia jeje, seguiem sa ruta asfaltada que seguia el curs d'un torrentet que mos alegrava les orelles i, juntament amb es sol, es cansament ja mos havia fet llevar qualque peça de roba. Varem travessar es torrent cap a un camí que mos pensavem que era es correcte i s'errada, que se va fer coneixedor quan varem trobar un portell tancat, mos va servir per trobar un grapadet d'orquídees, que en Miquel se va encarregar de potetjar-ne una ai ai!, i també per fer s'aturadeta per berenar.
Bé, un pic retomada sa ruta i passat s'Estret varem trobar un grup d'excursionistes aturats just on haviem de deixar el camí per començar sa caminada a través des bosc de pi i que poc després mos duria fins al pas de s'Escaleta. Es tracta d'una antiga presa que te una escaleta de pedres per botar. Allà mos varem aturar a fer un glop d'aigo i gaudir de l'ombra de les alzines que mos abraçarien a partir d'ara fins quasi es final del dia. Seguint pel cami de terra negra que serpentetjava entre la fullaraca caiguda varem arribar a la part nord de sa talaia de Cals Reis que enrevoltavem. De sobte es camí havia deixat d'ascendir, s'aferrava a la roca com si estas penjat d'ella, per uns minuts, varem sortir del bosc i es canvià la terra per una catifa d'herba , a la dreta, sa serra d'Alfàbia s'alçava com un mur natural i tot plegat semblava ser un teatre immens i noltros efímers espectadors de l'obra eterna a una llotja d'honor.
Extranyament teniem la sensació d'haver superat el punt més alt de s'excursió i que, a partir de llavors, tot seria dolça devallada. Ni de conya.
Tot d'una que varem tornar estar enrevoltats d'alzines, na Pepi va llegir que a haviem de passar per una "gran encina", li va faltar temps per batiar-la com "sa meva alzina", ole!. I així va ser com, després d'una davallada no gaire silenciosa gràcies a ses joves famelles jummm, varem arribar a l'anomenada alzina des d'on sa nostra ruta s'ajuntava amb un camí que venia d'Orient. Foto de grup i continuam.
Com que els guies haviem trobat un punt conegut, varem començar a discutir sa possibilitat de visitar el salt des Freu, no se devien conéixer tant bé es camí aquests dos! no ho haviem acabat de dir que ja mos haviem perdut! redell salat, ja mos veus fent trekking per una pendent de... de quants de graus Miquel? jajaja bé, menos mal que tira tira varem arribar a trobar es camí que haviem d'haver pres d'un principi, qualque llenegada hi va haver, cert, però res greu jeje, bé cal destacar ses facultats d'spiderman de n'Antònia jajaja :)
I així va ser com, després de passar pes pas de s'Estaló tornam devallar cap a nes Freu. Va costar però un poc abans d'arribar-hi varem aconseguir fer callar ses madones un instant per sentir sa remor de s'aigua jeje i uns minuts més tard, ja hi erem. De sobte mos trobam envoltats d'un paisatge ple de vida que fa que lo passat fins a aquell moment paresqués simplement pedra i soca. Tot està cobert d'una capa d'herba de roca, cada pedra, cada arbre, sa fusta te un color oscur, humit i les fulles son tan verdes que les pots distingir una per una al contrast amb la llum del sol. A terra, el camí se perd intentant esquivar el torrent d'aigua que corr falaguer cap al bot del Freu i el seu so ho ompleix tot d'un silenci escandalós.
Caminam fins a la part on l'aigua se torna fondre a la roca i per on se pot dibuixar amb la vista, per tot arreu, altres llocs que també conquereix l'aigua quan devalla més cabdal.
Després de les obligades fotografies, decidim que és l'hora i el moment per dinar. Mira que n'hi havia de llocs on seure ben còmodes, idò no! mos varem haver d'anar a enfilar damunt un turó, asseguts en terra...pobres cametes i genolls! gran idea mumare! jeje
Puntualitzar que ja tenim dues "raritas" que li agraden ses taronges dolçes. No direm noms. jajaja
Bé, en haver dinar, tornam al camí que haviem devallat i fins a dalt, per seguir es camí de sa ruta original.
Eren, devers les tres de s'horabaixa i ja mos pareixia que haviem fet sa darrera pujada del dia, idò no! encara varem tenir temps de fer es darrer esforç fins a ses cases des Rafal i d'aquí encara mos esperava una "desagradable" sorpresa que no esperavem. A partir d'aquest punt, transcriuré literalment lo que diu sa guia:
"...por un camino con una pequeña pendiente..."
Molt agut això de "pequeña pendiente". Així mateix un poc més envant se digna a dir que "...la bajada irá acentuándose...", però és que així i tot fa curt! Déu sagradet, quina devallada! va arribar un punt que ses nines varen tenir sa gran idea de fer com que devallar a rapel i no era tan mala idea, realment va arribar un punt en que era més segur devallar correguent que caminant. Ses cames i genolls patien de valent i a cada revolt esperavem trobar un poc de horitzontalitat... però, res ni parescut. Va ser una llarguíssima devallada on varem passar d'una altura de 625m passant per davora es puig de sa Galera, fins al camí inicial des torrent de ses Artigues a 300m per un camí hormigonat plè "d'eses". Menos mal que en Miquel va tenir sa vista per reconéixer una adraçera que mos va estalviar un parell d'aquelles maleïdes curves.
Missatge pels ciclistes: deixau-vos de tant d'EPO, Clembuterol, sang de ca o llet de camella, anau a fer un parell de pujades per aquest camí i vos fugirà tota aquesta comèdia.
Ja domés mos quedaven uns cents de metres per tornar a ser als cotxes, domés recordar que:
"Alabat sia Déu, per la vostra pròpia dignitat i respecte als altres...PARLEU BÉ"
jajaja
Ale, va ser una gran excursió, un poc llargueta però bé, més temps per estar amb bona companyia que esperem se repetesqui aviat. Vos esperam a tots els que vareu venir i als que no i que se vulguin apuntar!
Víctor
(Picau a sa imatge per accedir a s'album)
POSITIUS:
-Víctor: malgrat es meu estat de salut gàstric vaig cumplir
-Antònia: ejem ejem...bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla + taronges dolçes + bla bla bla bla jajajaja però te volem animar a tornar ;)
-Pepe: el pit-stop i la ruta alternativa... telita pero tu rodilla en aquella bajada te salvan.
NEGATIUS:
-Pepa: mumare, a mi me sabe muy mal porque llevas algunos negativos, pero lo de los pozos te columpió, lo de "mi encina...", nos equivocamos de camino cuando en teoría en la encina parecía que conocías aquello como la calle Portería, lo del sitio para comer...i encima te pones ahí como haciendo fuego jajaja... i eso que no hago comentarios de la "mochilita" jajaja
-Miquel: ni saber es grau d'inclinació te va salvar de llenegar un parell de vegades, trinxet assassí, potetjar orquídees i a més tornes venir perque vens amb sa dona que sino...molt malament jeje
-Teresa: me sap greu però...tanta xerrera i no tens temps de fer-me cap foto!! i a més vares deixar sa teva càmera. ai ai ;)
Fins a sa pròximaaa!
Vic :)
